En temps de pluja, una "confessió" embiriquiana, una fotografia de David Curto i un quadre de Gustave Moreau.

“Έαρ σαν πάντα”, “Primavera per sempre”, de Terra interior:

Cobrint les onades del poble allancejat amb el seu vestit vermell

Petita primer i gran tot de seguida

S’enfila al cimal de la torre

Pren els núvols i els esclafa contra el pit

Potser mai no hi ha hagut un deler més gran que el seu

Potser mai no s’han vessat murmuris més candents per la superfície d’un sol rostre

Potser mai no s’ha exposat a la comprensió d’una persona una exposició més extensa

Una exposició més variada més concisa que la història que diuen els núvols d’aquesta confessió

Aquí i allà els tallen guillotines

Càlides gotes cauen sobre el terra

L’alteró que s’ha format al punt principal de la caiguda

S’infla i s’eleva encara

Cap arancel no és més feixuc que una d’aquestes gotes

Cap diamant no és més pesant

Cap pretendent més ple de passió

Fulgents les faldes del turó i brillen al sol

Al cim hi ha un cubell que espera

És ple fins dalt

I de les seves aigües emergeix una petitíssima xiqueta molt bonica

esperança nostra de demà.

 Καλύπτουσα τα κύματα του δορυάλωτου χωριού με το κόκκινο της φόρεμα

Πρώτα μικρή κ' έπειτα μεγάλη

Ανεβαίνει στην κορυφή του πύργου

Και πιάνει τα σύννεφα και τα συνθλίβει επί του στήθους της

Ίσως ποτέ να μην υπήρξε μεγαλείτερος καϋμός απ' τον δικό της

Ίσως ποτέ να μην έπεσαν ψίθυροι πιο πεπυρακτωμένοι στην επιφάνεια ενός προσώπου

Ίσως ποτέ δεν εξετέθη στην κατανόησι ανθρώπου έκθεσις πιο εκτεταμένη

Έκθεσις πιο ποικίλη πιο περιεκτική από την ιστορία που λεν τα νέφη αυτής της εξομολογήσεως

Εδώ κ' εκεί τα κόβουν λαιμητόμοι

Θερμές σταγόνες μέφτουνε στην γη

Ο γήλοφος που σχηματίσθηκε στο κυριώτερο σημείο της πτώσεως

Φουσκώνει και ανεβαίνει ακόμη

Κανείς δασμός δεν είναι βαρύτερος από μια τέτοια σταγόνα

Κανένα διαμάντι πιο βαρύ

Κανείς μνηστήρ πιο πλήρης πάθους

Στιλπνά τα κράσπεδα του λόφου και γυαλίζουνε στον ήλιο

Στην κορυφή του περιμένει μια λεκάνη

Είναι γιομάτι ως επάνω

Κι' απ' τα νερά της αναδύεται μια πολύ μικρή παιδίσκη ωραιοτάτη

Ελπίδα μας αυριανή.

Alts forns i la Mare de Déu del Peix - Υψικάμινος και η Παναγία με το ψάρι

A Alts forns, el primer llibre d'Embirikos, i el més rar, potser, el més oníric, l'erotisme és pertot, els desigs i fantasmes concentrats. En alguns textos, el cos, la voluptuositat són evidents, com a “Llum sobre balena”, sobre la forma de la dona convertida en ésser marí, o com a “La fuga del fil”, amb el temps de l'amor -a intervals cíclics d'esperes, de desigs, de dols i de plaers-, i el seu triomf:

El plaer de les verges en el nostre cor i el dol de les ones grogues perdura dins de cadascuna de les nostres bombolles. Tanmateix el dol es perdrà i dels fils de l’hora més essencial s’alçaran els nostres braços per al domini definitiu dels plaers de les verges i de les parelles d'igual grau. Llavors caurà per sempre la corriola podrida i el seu estrèpit s’alçarà tal com s’alça el cap d’una màquina de cosir o el cap d’un boc que munta una femella en una renglera d’arbres.

Η φυγή του νήματος

Η τέρψις των παρθένων στην καρδιά μας και το πένθος των κίτρινων κυμάτων διαρκεί μέσα στην κάθε φυσαλλίδα μας. Ωστόσο το πένθος θα χαθή και από τα νήματα της ουσιαστικωτέρας ώρας θα σηκωθούν τα μπράτσα μας για την οριστική κατίσχυσι των τέρψεων των παρθένων και των ισοβαθμίων ανδρογύνων. Τότε θα πέσει για πάντα ο σάπιος μακαράς και θα σηκωθή ο γδούπος του όπως σηκώνεται το κεφάλι μιας ραπτομηχανής ή το κεφάλι ενός κριού βατεύοντος εντός δεντροστοιχίας.

També els títols són evocadors, com “Les campanes de la fregata” o “Lleons ululant sobre el pit d'una verge”, o enigmàtics, amb un erotisme disfressat, com “La Mare de Déu del Peix”. Aquest darrer remet a la imatgeria religiosa, amb el clar exponent del quadre homònim de Rafael:

 No oblidem els lleons!

I també n'hi ha algunes representacions més populars. A l'església de la Godivelle, per exemple, es veu com la Verge ha atrapat un peix:

El poema d'Embirikos "La Mare de Déu del Peix", "Η Παναγία με το ψάρι", en presenta encara tota una altra versió:

Millor encara que les teulades que donem als amants dels nenúfars fou menyspreat el senyal de la fuga. Inclinada horitzontalment nodreix els seus ases i els corbs delicats sense romandre en la injustícia del violent apaivagament. Per això florirà encara per això clamarà per això seran enderrocats els homenots de cap per amunt i tots els congosts apòcrifs i romandrà aquesta gresola fulgent i simpàtica en apogeu entre els colors de la matèria. El jurament dels estrangers i de tots els detentors d'obligacions no té importància. Ells també seran admesos només cal que colpegin els talismans només cal que arrosseguin tot el seu pes només cal que donin llavors a les xiquetes només cal que se suspenguin correctament en el seu desig només cal que s'exciti en la seva boca la glòria del seu torrent. Aquí la tendra quitxalla espera amb el desig de la seva llarga substància i els carrers no es faran visibles a ningú fora d'ells i dels cocodrils més acaronats de tota la rodalia.

Una figura femenina jau inclinada, i es projecta al món com una revolució de la terra i de la natura, una evolució geològica, una reestructuració de la llei i de la sort. 

Nikos Engonópulos: El fonògraf a la platja

     

Eros i llet - Έρως και γάλα - L'amour et le lait

Mare de Déu de la Llet ANÒNIM (a partir d'un model del Robert Campin 

dit «Mestre de Flémalle» [Tournai, 1375-1444]) Cap a 1520

És bonic trobar el títol d'una obra tan explícit com "Mare de Déu de la Llet":

 Παράσταση από ερυθρόμορφη αρυβαλλοειδή λήκυθο, 360-340 π.Χ. 
(Εθνικό Αρχαιολ. Μουσείο Τάραντα).

També són interessants algunes descripcions museístiques, com "Η Αφροδίτη θηλάζει τον Έρωτα", és a dir, "Afrodita alletant Eros":






















En grec modern i bizantí, és la "γαλακτοτροφούσα","la que nodreix de llet":

Carrers - Δρόμοι

En algunes ciutats gregues s'han decidit a anomenar "Embirikos" alguns carrers. A Andros n'hi ha uns quants, però no surten al google maps.

Embirikos té un carrer a Larissa, la capital de Tessàlia:

 A Volos, la ciutat on van viure els pintors Theófilos Hatzimihail i Giorgio de Chirico, hi té un carreró:

A Patra està envoltat de pintors i de poetes: Seferis, Vàrnalis, Ritsos i Kavafis ben a prop i, més avall, Gatsos, Engonópulos i Sikelianós.

dones madures - ώριμες γυναίκες

A Tessàlia, totes les mans eren necessàries per treballar els camps dels terratinents. Els pares de les famílies Karagunis endarrerien el casament de les seves filles fins als 30-35 anys.
Potser per això Embirikos ens parla de

                       les dones madures de les planes de Tessàlia

al relat  Formes de serenor dels Escrits

"Per clares fonts i forests remoroses"

Embirikos, als Escrits o mitologia personal, explica moltes coses que poden passar en un bosc:
                                       

A la clariana d'un bosc silenciós
               

un nen s’està dret
i es fa gran instantàniament al davant d’una dona.

De vegades, un

arbre és tan gran i el seu fullatge tan espès que hom podria prendre’l, a primera vista, per un massís de molts arbres.

Sovint

 

a les pregoneses del fullatge l’ombra s’arrauleix, col·leccionista silenciosa de secrets i confidències.

           

I vet aquí que la penetració de l'esguard en l'ombra de l'espessor vellutada de dins del fullatge

equival a la nostra participació en la penetració a l’interior d’una cova plena d’estalactites.

 

 Altres vegades hi ha

una dona adúltera que camina nerviosament i amb milers de precaucions cap a l’encontre d’un amant vacil·lant.

Pertot és possible
              

el cruixit sobtat d’una fusta seca

       

o que hi trobi
una nena
un

escarabat daurat
o brunyidora

(Nota: La foto de l'escarbat daurat és de Pau Cabot. Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Escarabatdaurat.jpg)

Alletament - Θήλασμα

L'escuma del mar, i el desig d'una sina materna plena de llet. I la mare que acull als seus mugrons, l'home i l'infant. Embirikos descriu, així, un moment d'erotisme i tendresa maternal, bell i innocent.

La llet, el bressol del desig. El líquid d'un Eros femení que alimenta les nostres esperances.

Al relat "Ròmul i Rem, o homes navegant vers l'abraçada materna" dels Escrits,  Embirikos recrea aquest moment,  quan

                                    "l'horitzó s'alça.

                                  l'horitzó davalla."

                                    Ο ορίζων ανέρχεται.

                                    Ο ορίζων κατέρχεται.

I convergeixen, en les sines d'una dona dolicocèfala, el delit infantil i el desig adult.

Una dona que ressona a "les nines del nostres ulls" d'un altre poema embirikià, "Instant de porpra" ("Στιγμή πορφὐρας"), nines que 

                            Έχουν στην όψι τους την  ανταύγεια των ελπίδων μας

                       Έχουν στο στήθος τους το γάλα της ζωής μας

                       Tenen al rostre el reflex de les nostres esperances

                       Tenen al pit la llet de la nostra vida

      Ελληνική μετάφραση:

Ο αφρός της θάλασσας, κι ο πόθος ενός μητρικού στήθους πλήρους γάλα. Και η μητέρα που δέχεται στις ρώγες της τον άνδρα και το βρέφος. Ο Εμπειρίκος περιγράφει, έτσι, μια ωραία και αγαθή μητρικού ερωτισμού και τρυφερότητας στιγμή. Το γάλα, το λίκνο της επιθυμίας. Το υγρό ενός θηλυκού Έρωτα που τρέφει τις ελπίδες μας.

Στο διήγημα "Ρώμυλος και Ρώμος ή Άνθρωποι εν πλω εις μητρικήν αγκάλην", από τα Γραπτά, ο Εμπειρίκος μεταπλάθει αυτή τη στιγμή όταν

                                                                                                Ο ορίζων ανέρχεται.

                                                                                                Ο ορίζων κατέρχεται.

Και συγκλίνουν στους μαστούς μιας δολιχοκέφαλου γυναίκας η παιδική λαχτάρα και η ενήλικη επιθυμία.

Μια γυναίκα που αντηχεί στις "κόρες των ματιών μας", από ένα δεύτερο εμπειρίκιο ποίημα, "Στιγμή πορφύρας", τις κόρες που 

                            Έχουν στην όψι τους την  ανταύγεια των ελπίδων μας

                       Έχουν στο στήθος τους το γάλα της ζωής μας

                       Tenen al rostre el reflex de les nostres esperances

                       Tenen al pit la llet de la nostra vida