dimecres, 1 de maig del 2013

El Gran Oriental: visions atlàntiques

 Molts ens pregunteu pel Gran Oriental, l'obra de la vida d'Andreas Embirikos. 
És un teixit de desitjos, visions, somieigs, que travessen l'Oceà Atlàntic cap al Nou Món. Una gran obra en vuit volums aquàtics i eròtics. Una condensació de les lectures d'Embirikos, de Jules Verne a Sade, i dels sabers sobre l'eros.

Les traduccions que se n'han fet resten inèdites fins ara. Aquí en teniu un fragment en català, amb una intensitat en crescendo:

"Havent dinat, Andreas Sperhís es gità a la seva llitera i provà de dormir, per matar les hores, tan lentes de passar. Però fou en va. L'aventura d'abans-d'ahir amb la misteriosa endolada, la crida de Hiram White, la presència de l'Ethel i l'encís d'aquella nit l'havien calmat fins a un cert punt, però, l'endemà, poques hores després de llevar-se, reaparegué la desesperació i s'agreujà al llarg de la travessia del ja tercer dia de viatge. Ara, dues hores senceres després de dinar, sense poder dormir, pensava i somiejava ajagut.
L'amor -pensava-, tal com el vivim avui, és una malaltia greu i perillosa; potser la més greu i la més perillosa de totes. No obstant, l'amor mateix, fins i tot en la seva forma actual, és la cosa més important i més extraordinària de totes. A què es deu aquesta contradicció? D'una banda dóna la més gran felicitat. De l'altra, només que perdi una mica el camí, dóna la més profunda, la més cortrencadora tristesa... No només fa gaudir l'home, sinó que també el fa arribar a la grandesa, el fa ser un element universal, elevar-se als cims de la grandor heroica, però, alhora, si ensopega en algun lloc, el deixa com un parrac miserable i de vegades sangonent, el fa misantrop, i l'empeny al marasme i fins i tot al delicte.
A què es deu aquesta antinòmia, aquesta antítesi, es preguntava el poeta grec. En una altra època de la seva vida, bon psicòleg com era, investigador i pensador, hauria intentat explorar, esbrinar aquest gran misteri. Però en la situació en què es trobava avui, no podia penetrar en l'esfera de la més profunda psicologia, on es movia en altre temps amb tanta destresa. Fantasies i visions diverses es mesclaven amb els seus pensaments, i aquestes imatges o efervescències imaginàries conferien el seu color als seus pensaments amb tanta força que sovint aquests darrers es transformaven completament en al·lucinacions de caràcter clarament emocional.
Així, el pensament sobre el valor extraordinari de l'amor prenia la forma d'una bellíssima joveneta -la Beatriu- la qual, en una atmosfera de plena i absoluta comprensió i compassió, brillava magnetitzant-lo i excitant-li tant els sentits com la intel·ligència, mentre que el pensament que l'amor és o pot arribar a ser una malaltia terrible prenia també la forma d'una joveneta -sempre la Beatriu- que penedint-se de les negatives que havia fet antigament al seu amor, pàl·lida i sofrint d'una malaltia del pit moria sobre la tomba del poeta, sobre la tomba a què l'havia conduït finalment la desesperació.
Però si en un principi, malgrat la intrusió d'aquestes fosques imatges, apareixien encara a intervals, alguns pensaments menys lúgubres, al cap de poc aquests pensaments desaparegueren del tot, i les imatges soltes, com les de més amunt, les succeïen altres imatges, en llargues i consecutives correspondències, les quals, en el seu conjunt, constituïen somieigs o, més aviat, construccions oníriques amb una articulació i amb uns temes unes vegades extremament estranys, i unes altres, naturals i versemblants.
I mentre que alguns d'aquests somieigs eren incomprensibles o enigmàtics, sense un fil conductor estable, alguns altres eren del tot fàcils de copsar i conformats amb total correlació lògica, corresponents a termes clars i objectius. Tots ells, tanmateix, compareixien a la ment del poeta grec amb una nitidesa sorprenent, com si es tractés d'escenes que ocorrien en la realitat.

1
Així, una nena caminant pel mig d'una salina, descobria aterrida una ampolla dins de la qual es recargolava nerviosament un gat salvatge, que provava, en va, de sortir per la boca extremament estreta, mentre al voltant de la noieta cinc nans -un dels quals tenia un sol ull- feien esclatar grans riallades i incrementaven així l'angoixa de la petita.

2.

En una altra imatge, una corbeta, sense cap mena de tripulació, lluitava, al mig de l'oceà, contra ones rabioses, sota un cel cobert feixugament per núvols espessíssims. Al timó d'aquest vaixell abandonat governava una dona, que duia un dominó i una màscara, i ara ululava, adés cridava amb una lascívia salvatge paraules incomprensibles, mentre a l'antena del pal de proa, una jove penjada nua amb els cabells deixats anar es balancejava morta, com un pèndul esgarrifós, en cada sacsejada de la nau, que rodava vertiginosament sobre les immenses ones.


3.

En una tercera imatge, Otó, rei dels hel·lens, amb un casc de tipus antic i de frac, assegut en un tron en ruïnes, plorava amargament a Bamberg. Als seus peus, un lleó amb ales trossejava una xiqueta d'onze anys. En diagonal darrera de la bèstia, la reina Amàlia, asseguda davant d'una tauleta, amb un vell mussol a l'espatlla esquerra, estava concentrada fent un solitari, amb el vestit nacional complet però amb un barret a l'última moda parisenca al cap.


4.

En una altra imatge es veia l’interior d’una capella. Al mig, sobre l’enllosat, un guerrer del 1821 que es movia amb gran passió sobre una noia de 20 anys i la cardava per la força. A prop dels qui copulaven, amb el fes o les cintes del cabell a la mà, enlluernats i evidentment excitats, esperaven impacientment el seu torn, l’un darrere l’altre, per cardar també ells la bonica joveneta, tres forts i potents guerrers més. L’hora devia ser migdia. La calor era elevada. I mentre dins del petit temple ressonaven els udols i els crits esgarrifadors de la jove violada i alhora els sanglots i els sospirs de plaer que deixava anar el primer guerrer que se la tirava, a fora, gaudint en l’assolellada de Morea, bategaven en un concert orgiàstic les cigales. De sobte, mentre continuava l’acoblament i el guerrer no es trobava gaire lluny de l’ejaculació, se sentí un fort aleteig, com si s’acostés, sense saber d’on, un cigne immens, i l’arcàngel Gabriel, aparegut inesperadament dins de la capella, s’aturà davant del nàrtex enmig d’un doll de llum enlluernadora provinent del cel. Aleshores, es girà envers els qui copulaven, s’alçà la túnica i exhibí la seva meravellosa verga intumescent, bategant en plena erecció, mentre, amb la mirada lluminosa clavada en la parella dels actes lascius, observava la commovedora escena. Al cap de poc i sense ni tan sols tocar-se la verga, l’arcàngel, sospirant i deixant anar crits sonors i mel·liflus d’una lascívia fervent, de la dolçor que sentia, començà a disparar automàticament el seu esperma en l’aire. Era una increïblement gran escorreguda i el dens suc eròtic, dibuixant arcs lletosos ben enlaire, queia amb impuls sobre l’enllosat i sobretot sobre la parella, i els ruixava com una tempesta divina. I mentre l'excepcional titola escopia vomitant la seva llet espermàtica, l’arcàngel, amb un plaer profund, estirant i agitant amb esbategades i amb un fort grinyol les seves ales immenses in situ, donava a través de la seva ejaculació, al valent guerrer, el senyal que s’escorregués també ell, i beneïa els qui copulaven i el seu acte amb el seu suc de verga blanquíssim que brollava del gran penis, mentre els guerrers que esperaven, extasiats davant d’aquest commovedor doble acte lasciu feien “Ahh!... Ahh!” i “Ohh!... Ohh!...” amb admiració, èxtasi i una frisança fervent."