"Per clares fonts i forests remoroses"

Embirikos, als Escrits o mitologia personal, explica moltes coses que poden passar en un bosc:
                                       

A la clariana d'un bosc silenciós
               

un nen s’està dret
i es fa gran instantàniament al davant d’una dona.

De vegades, un

arbre és tan gran i el seu fullatge tan espès que hom podria prendre’l, a primera vista, per un massís de molts arbres.

Sovint

 

a les pregoneses del fullatge l’ombra s’arrauleix, col·leccionista silenciosa de secrets i confidències.

           

I vet aquí que la penetració de l'esguard en l'ombra de l'espessor vellutada de dins del fullatge

equival a la nostra participació en la penetració a l’interior d’una cova plena d’estalactites.

 

 Altres vegades hi ha

una dona adúltera que camina nerviosament i amb milers de precaucions cap a l’encontre d’un amant vacil·lant.

Pertot és possible
              

el cruixit sobtat d’una fusta seca

       

o que hi trobi
una nena
un

escarabat daurat
o brunyidora

(Nota: La foto de l'escarbat daurat és de Pau Cabot. Font:http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Escarabatdaurat.jpg)

Alletament - Θήλασμα

L'escuma del mar, i el desig d'una sina materna plena de llet. I la mare que acull als seus mugrons, l'home i l'infant. Embirikos descriu, així, un moment d'erotisme i tendresa maternal, bell i innocent.

La llet, el bressol del desig. El líquid d'un Eros femení que alimenta les nostres esperances.

Al relat "Ròmul i Rem, o homes navegant vers l'abraçada materna" dels Escrits,  Embirikos recrea aquest moment,  quan

                                    "l'horitzó s'alça.

                                  l'horitzó davalla."

                                    Ο ορίζων ανέρχεται.

                                    Ο ορίζων κατέρχεται.

I convergeixen, en les sines d'una dona dolicocèfala, el delit infantil i el desig adult.

Una dona que ressona a "les nines del nostres ulls" d'un altre poema embirikià, "Instant de porpra" ("Στιγμή πορφὐρας"), nines que 

                            Έχουν στην όψι τους την  ανταύγεια των ελπίδων μας

                       Έχουν στο στήθος τους το γάλα της ζωής μας

                       Tenen al rostre el reflex de les nostres esperances

                       Tenen al pit la llet de la nostra vida

      Ελληνική μετάφραση:

Ο αφρός της θάλασσας, κι ο πόθος ενός μητρικού στήθους πλήρους γάλα. Και η μητέρα που δέχεται στις ρώγες της τον άνδρα και το βρέφος. Ο Εμπειρίκος περιγράφει, έτσι, μια ωραία και αγαθή μητρικού ερωτισμού και τρυφερότητας στιγμή. Το γάλα, το λίκνο της επιθυμίας. Το υγρό ενός θηλυκού Έρωτα που τρέφει τις ελπίδες μας.

Στο διήγημα "Ρώμυλος και Ρώμος ή Άνθρωποι εν πλω εις μητρικήν αγκάλην", από τα Γραπτά, ο Εμπειρίκος μεταπλάθει αυτή τη στιγμή όταν

                                                                                                Ο ορίζων ανέρχεται.

                                                                                                Ο ορίζων κατέρχεται.

Και συγκλίνουν στους μαστούς μιας δολιχοκέφαλου γυναίκας η παιδική λαχτάρα και η ενήλικη επιθυμία.

Μια γυναίκα που αντηχεί στις "κόρες των ματιών μας", από ένα δεύτερο εμπειρίκιο ποίημα, "Στιγμή πορφύρας", τις κόρες που 

                            Έχουν στην όψι τους την  ανταύγεια των ελπίδων μας

                       Έχουν στο στήθος τους το γάλα της ζωής μας

                       Tenen al rostre el reflex de les nostres esperances

                       Tenen al pit la llet de la nostra vida

Sentir encara

L'emoció del viatge, en travessar mars i oceans, o l'emoció del so llunyà d'una veu, sovint sembla venir d'un altre temps, d'un o de molts altres llocs.  De vegades --només de vegades--, és un signe del món real que la desperta. Arriba amb tanta força que, enlluernats, li donem l'aparença d'un record.

El cant, l'admiració pel miracle, la "folle ivresse" de Nadir:

"Je crois entendre encore" com una visió, com un somieig o com una passió d'Embirikos: un home, una dona "γυμνή και κοιμωμένη", adormida i nua, a la platja, recordant futurs, imaginant passats...

με μάτια πράσινα παράξενα στιλπνά
που επιθυμούν να ιδούν μἐσ᾽στην καρδιά του θέρους
μια νύκτα γιομάτη θαύματα
γιομάτη βεγγαλικά του παραδείσου

(Α. Εμπειρίκος, Ενδοχώρα)