Bogiati

Ώ συνειρμοί και συσχετίσεις!

Το θέαμα του Μπογιατιού ως κινούμενου τοπίου

Δρόμος κι αυτός κινούμενος του ασυνειδήτου μου προς την συνειδητή ζωή,

Αλληλουχία αυθόρμητη βλυσμάτων ορμεμφύτου

Οι συνειρμοί και συσχετίσεις

Ποίηση της ποίησης αυτούσια.

Oh associacions i correlacions!

L’espectacle de Bogiati com un paisatge en moviment

Camí ell també en moviment del meu inconscient cap a la vida conscient,

Correspondència espontània de brolls de l’instint

Les associacions i correlacions

Poesia de la poesia en si.

La família d'Embirikos tenia una casa a Bogiati, a l'Àtica, envoltada de camps, un antic tsifliki. A Embirikos li encantava anar-hi. Hi va aprendre, a més, l'arvanita, treballant al costat dels pagesos que parlaven aquesta llengua.

En un dels viatges cap a aquesta finca, va escriure el poema “L'espectacle de Bogiati com un paisatge en moviment”. Es considera un dels seus poemes "pre-surrealistes", però hi ha ja el germen de les seves recerques: el moviment, la poesia en si, tot concentrat en el camí de l'inconscient cap al conscient.

Els cercles del Zodíac

Quan van sortir els Escrits o mitologia personal, Embirikos es va veure obligat per raons personals, a eliminar-ne alguns textos.
Apareixen ara, el 2018, gairebé 60 anys després!

El paisatge d'Andreas Embirikos

Al paisatge de mar d'Andreas Embirikos, un transatlàntic fendint les ones, una llarga estela seguint-lo, el cel immens, els núvols que travessen l'aire, una balena.
Al paisatge de muntanya, la Jungfrau, un tren que travessa la plana expulsant manyocs de fum, una cascada eixordadora, un àngel que cau a l'abisme.
Al paisatge interior, un lleó als peus d'una verge, un llibre que s'obre, un pètal de rosa tan suau com dolorós i un personatge expectant, a la vora el riu.

Amb colors semblants, potser, als de Miró:

Paysage sur les bords du fleuve Amour. Font: http://successiomiro.com/catalogue/1/5

Reduccions

Aquí trobareu els poemes de Terra interior d'Embirikos publicats a Reduccions. Revista de poesia:

http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/279273/421489

Mimi-la-Rose és hipnotitzada

Vet aquí com Mimi-la Rose és hipnotitzada a El Gran Oriental:

Mimi-la-Rose, que fins ara somreia i reia sota la mirada penetrant del prestidigitador i hipnotitzador Grégoire, cristal·litzà, llavors, de sobte, en una postura concreta i romangué al seu lloc durant un segons, dreta i immòbil, i al mateix temps li desaparegué del tot el somriure i adoptà, intantàniament i estranya, una actitud seriosa.

Η Μιμί-λα-Ρόζ, ήτις μέχρι τούδε υπεμειδία ή εγελούσε υπό το διαπεραστικόν βλέμμα του ταχυδακτυλουργού και υπνωτιστού Γκρεγκουάρ, απεκρυσταλλώθη, τώρα, αιφνιδίως, εις ωρισμένην στάσιν και παρέμεινε επί τινα δευτερόλεπτα εις την θέσιν της, ευθυτενής και στυλωμένη, ενώ, συγχρόνως, το μειδίαμά της εξηφανίσθη ολοσχερώς και το ύφος της έγινε ακαριαίως και παραδόξως, σοβαρόν.

I vet aquí la cançó que potser va inspirar Embirikos:

Ἀνδρος-Υδρούσα

Ἀνδρος-Υδροὐσα, Χαίρε!

El poeta saluda l'illa natal, Andros, amb aquest crit, que s'envola pels horts, els camins, i travessa els rius i els camps i es fica dins els colomars de randes.

 Si tenim sort, les granotes i els gripaus ens parlen, mentre corre l'aigua de rius, rierols i fonts.

I si en tenim encara una mica més, els somieigs fan cobrar vida als mascarons de proa:

"Ara havia arribat ja a la proa, elegant, cisellada, afilada com una dalla, i em servia dels rems de manera que no se m’endugués el corrent. Estabilitzat en aquesta postura, vaig alçar la mirada i vaig restar atònit. Havia vist la sirena de fusta del vaixell, que es disparava eternament per sota del bauprès, eternament i sense interrupció, amb els pits drets, assaonats, amb els cabells rossos, amb els llavis vermellíssims, i amb els ulls blaus, grossos i clavats a l’horitzó. Era una noia de bellesa esclatant, aquesta sirena. De sobte el cor em feu un salt gairebé fins a la gola. “Déu meu!” vaig exclamar estupefacte. La sirena respirava! Li pujaven i baixaven els pits, se li obrien i tancaven les parpelles, i dels seus llavis sortien sospirs dolcíssims. La bella sirena no era de fusta. Era viva, i juntament amb el pujar i el baixar del seu pit, de manera absolutament sincronitzada, s’inflaven i es desinflaven els flancs del vaixell, que respirava i sospirava ell també a través de la boca de la sirena. Aleshores, tot d’una, vaig entendre per què desitjava tant aquest vaixell femení. Volia pujar-hi no pas com a passatger eventual, sinó com a semental, fins i tot abans que el meu desig se’m fes conscient. No sé per què, però em sentia al llindar d’una eternitat irrefutablement palpable i mirava, mirava amb avidesa i delit, aquesta visió sobrenatural, que emergia del mar com la vida primitiva del caos blavenc. Una profunda esgarrifança em trasbalsà tot el cos. Ja no em sentia com un home, sinó com tot un poble escollit davant d’un nou món."

Font: http://www.flickr.com/photos/nurbers/5250677573/in/photostream/

I potser, d'una manera o altra, també ens parlen.

Coses que passen a Orient i a Occident

Andreas Sperhís, el poeta d'El Gran Oriental, té pensaments poètics sobre l'amor:

L'amor –pensava– tal com el vivim avui, és una malaltia greu i perillosa; potser la més greu i la 


més perillosa de totes. Tanmateix, l'amor mateix, fins i tot en la seva forma actual, és la cosa 


principal i més extraordinària de totes. A què es deu aquesta contradicció? Per un costat, dóna la 
 

més gran felicitat. Per l'altre, només que perdi una mica el camí, dóna la més profunda, la més 


cortrencadora tristesa... D'una banda, no només fa gaudir l'home, sinó que també el fa arribar 

a la grandesa, el fa ser un element universal, elevar-se als cims de la grandor heroica, però, de 


l'altra, si ensopega en algun lloc, el deixa com un parrac miserable i de vegades sanguinolent, el fa 


misantrop, i l'empeny al marasme i fins i tot al delicte.

Moments de grandesa i aventures delictuoses travessen aquesta novel·la, com un calidoscopi.