Molts ens pregunteu pel Gran Oriental, l'obra de la vida d'Andreas Embirikos.
És un teixit de desitjos, visions, somieigs, que travessen l'Oceà Atlàntic cap al Nou Món. Una gran obra en vuit volums aquàtics i eròtics. Una condensació de les lectures d'Embirikos, de Jules Verne a Sade, i dels sabers sobre l'eros.
Les traduccions que se n'han fet resten inèdites fins ara. Aquí en teniu un fragment en català, amb una intensitat en crescendo:
"Havent dinat, Andreas Sperhís es gità
a la seva llitera i provà de dormir, per matar les hores, tan lentes
de passar. Però fou en va. L'aventura d'abans-d'ahir amb la
misteriosa endolada, la crida de Hiram White, la presència de
l'Ethel i l'encís d'aquella nit l'havien calmat fins a un cert punt,
però, l'endemà, poques hores després de llevar-se, reaparegué la
desesperació i s'agreujà al llarg de la travessia del ja tercer dia
de viatge. Ara, dues hores senceres després de dinar, sense poder
dormir, pensava i somiejava ajagut.
L'amor -pensava-, tal com el vivim
avui, és una malaltia greu i perillosa; potser la més greu i la més
perillosa de totes. No obstant, l'amor mateix, fins i tot en la seva
forma actual, és la cosa més important i més extraordinària de
totes. A què es deu aquesta contradicció? D'una banda dóna la més
gran felicitat. De l'altra, només que perdi una mica el camí, dóna
la més profunda, la més cortrencadora tristesa... No només fa
gaudir l'home, sinó que també el fa arribar a la grandesa, el fa
ser un element universal, elevar-se als cims de la grandor heroica,
però, alhora, si ensopega en algun lloc, el deixa com un parrac
miserable i de vegades sangonent, el fa misantrop, i l'empeny al
marasme i fins i tot al delicte.
A què es deu aquesta antinòmia,
aquesta antítesi, es preguntava el poeta grec. En una altra època
de la seva vida, bon psicòleg com era, investigador i pensador,
hauria intentat explorar, esbrinar aquest gran misteri. Però en la
situació en què es trobava avui, no podia penetrar en l'esfera de
la més profunda psicologia, on es movia en altre temps amb tanta
destresa. Fantasies i visions diverses es mesclaven amb els seus
pensaments, i aquestes imatges o efervescències imaginàries
conferien el seu color als seus pensaments amb tanta força que
sovint aquests darrers es transformaven completament en
al·lucinacions de caràcter clarament emocional.
Així, el pensament sobre el valor
extraordinari de l'amor prenia la forma d'una bellíssima joveneta
-la Beatriu- la qual, en una atmosfera de plena i absoluta comprensió
i compassió, brillava magnetitzant-lo i excitant-li tant els sentits
com la intel·ligència, mentre que el pensament que l'amor és o
pot arribar a ser una malaltia terrible prenia també la forma d'una
joveneta -sempre la Beatriu- que penedint-se de les negatives que
havia fet antigament al seu amor, pàl·lida i sofrint d'una malaltia
del pit moria sobre la tomba del poeta, sobre la tomba a què l'havia
conduït finalment la desesperació.
Però si en un principi, malgrat la
intrusió d'aquestes fosques imatges, apareixien encara a intervals,
alguns pensaments menys lúgubres, al cap de poc aquests pensaments
desaparegueren del tot, i les imatges soltes, com les de més amunt,
les succeïen altres imatges, en llargues i consecutives
correspondències, les quals, en el seu conjunt, constituïen
somieigs o, més aviat, construccions oníriques amb una articulació
i amb uns temes unes vegades extremament estranys, i unes altres,
naturals i versemblants.
I mentre que alguns d'aquests somieigs
eren incomprensibles o enigmàtics, sense un fil conductor estable,
alguns altres eren del tot fàcils de copsar i conformats amb total
correlació lògica, corresponents a termes clars i objectius. Tots
ells, tanmateix, compareixien a la ment del poeta grec amb una nitidesa sorprenent, com si es tractés d'escenes que ocorrien en la
realitat.
1
Així, una nena caminant pel mig d'una
salina, descobria aterrida una ampolla dins de la qual es recargolava
nerviosament un gat salvatge, que provava, en va, de sortir per la
boca extremament estreta, mentre al voltant de la noieta cinc nans
-un dels quals tenia un sol ull- feien esclatar grans riallades i
incrementaven així l'angoixa de la petita.
2.
En una altra imatge, una corbeta, sense
cap mena de tripulació, lluitava, al mig de l'oceà, contra ones
rabioses, sota un cel cobert feixugament per núvols espessíssims.
Al timó d'aquest vaixell abandonat governava una dona, que duia un
dominó i una màscara, i ara ululava, adés cridava amb una lascívia
salvatge paraules incomprensibles, mentre a l'antena del pal de proa,
una jove penjada nua amb els cabells deixats anar es balancejava
morta, com un pèndul esgarrifós, en cada sacsejada de la nau, que
rodava vertiginosament sobre les immenses ones.
3.
En una tercera imatge, Otó, rei dels
hel·lens, amb un casc de tipus antic i de frac, assegut en un tron
en ruïnes, plorava amargament a Bamberg. Als seus peus, un lleó amb
ales trossejava una xiqueta d'onze anys. En diagonal darrera de la
bèstia, la reina Amàlia, asseguda davant d'una tauleta, amb un vell
mussol a l'espatlla esquerra, estava concentrada
fent un solitari, amb el vestit nacional complet però amb un
barret a l'última moda parisenca al cap.
4.
En una altra imatge es veia l’interior
d’una capella. Al mig, sobre l’enllosat, un guerrer del 1821 que
es movia amb gran passió sobre una noia de 20 anys i la cardava per
la força. A prop dels qui copulaven, amb el fes o les cintes del
cabell a la mà, enlluernats i evidentment excitats, esperaven
impacientment el seu torn, l’un darrere l’altre, per cardar també
ells la bonica joveneta, tres forts i potents guerrers més. L’hora
devia ser migdia. La calor era elevada. I mentre dins del petit
temple ressonaven els udols i els crits esgarrifadors de la jove
violada i alhora els sanglots i els sospirs de plaer que deixava anar
el primer guerrer que se la tirava, a fora, gaudint en l’assolellada
de Morea, bategaven en un concert orgiàstic les cigales. De sobte,
mentre continuava l’acoblament i el guerrer no es trobava gaire
lluny de l’ejaculació, se sentí un fort aleteig, com si
s’acostés, sense saber d’on, un cigne immens, i l’arcàngel
Gabriel, aparegut inesperadament dins de la capella, s’aturà
davant del nàrtex enmig d’un doll de llum enlluernadora provinent
del cel. Aleshores, es girà envers els qui copulaven, s’alçà la
túnica i exhibí la seva meravellosa verga intumescent, bategant en
plena erecció, mentre, amb la mirada lluminosa clavada en la parella
dels actes lascius, observava la commovedora escena. Al cap de poc i
sense ni tan sols tocar-se la verga, l’arcàngel, sospirant i
deixant anar crits sonors i mel·liflus d’una lascívia fervent, de
la dolçor que sentia, començà a disparar automàticament el seu
esperma en l’aire. Era una increïblement gran escorreguda i el
dens suc eròtic, dibuixant arcs lletosos ben enlaire, queia amb
impuls sobre l’enllosat i sobretot sobre la parella, i els ruixava
com una tempesta divina. I mentre l'excepcional titola escopia
vomitant la seva llet espermàtica, l’arcàngel, amb un plaer
profund, estirant i agitant amb esbategades i amb un fort grinyol les
seves ales immenses in situ, donava a través de la seva ejaculació,
al valent guerrer, el senyal que s’escorregués també ell, i
beneïa els qui copulaven i el seu acte amb el seu suc de verga
blanquíssim que brollava del gran penis, mentre els guerrers que
esperaven, extasiats davant d’aquest commovedor doble acte lasciu
feien “Ahh!... Ahh!” i “Ohh!... Ohh!...” amb admiració,
èxtasi i una frisança fervent."
