Ἀνδρος-Υδροὐσα, Χαίρε!
El poeta saluda l'illa natal, Andros, amb aquest crit, que s'envola pels horts, els camins, i travessa els rius i els camps i es fica dins els colomars de randes.
Si tenim sort, les granotes i els gripaus ens parlen, mentre corre l'aigua de rius, rierols i fonts.
I si en tenim encara una mica més, els somieigs fan cobrar vida als mascarons de proa:
"Ara havia arribat ja a
la proa, elegant, cisellada, afilada com una dalla, i em servia dels
rems de manera que no se m’endugués el corrent. Estabilitzat en
aquesta postura, vaig alçar la mirada i vaig restar atònit. Havia
vist la sirena de fusta del vaixell, que es disparava eternament per
sota del bauprès, eternament i sense interrupció, amb els pits
drets, assaonats, amb els cabells rossos, amb els llavis
vermellíssims, i amb els ulls blaus, grossos i clavats a l’horitzó.
Era una noia de bellesa esclatant, aquesta sirena. De sobte el cor em
feu un salt gairebé fins a la gola. “Déu meu!” vaig exclamar
estupefacte. La sirena respirava! Li pujaven i baixaven els pits, se
li obrien i tancaven les parpelles, i dels seus llavis sortien
sospirs dolcíssims. La bella sirena no era de fusta. Era viva, i
juntament amb el pujar i el baixar del seu pit, de manera
absolutament sincronitzada, s’inflaven i es desinflaven els flancs
del vaixell, que respirava i sospirava ell també a través de la
boca de la sirena. Aleshores, tot d’una, vaig entendre per què
desitjava tant aquest vaixell femení. Volia pujar-hi no pas com a
passatger eventual, sinó com a semental, fins i tot abans que el meu
desig se’m fes conscient. No sé per què, però em sentia al
llindar d’una eternitat irrefutablement palpable i mirava, mirava
amb avidesa i delit, aquesta visió sobrenatural, que emergia del mar
com la vida primitiva del caos blavenc. Una profunda esgarrifança em
trasbalsà tot el cos. Ja no em sentia com un home, sinó com tot un
poble escollit davant d’un nou món."
