Terra interior a Reduccions

Trobeu sis poemes de Terra interior a Reduccions, 104

Un Embirikos prou flamenc

Altres videos poètics de Joan Marsó:  insomni

El Gran Oriental: visions atlàntiques

 Molts ens pregunteu pel Gran Oriental, l'obra de la vida d'Andreas Embirikos. 

És un teixit de desitjos, visions, somieigs, que travessen l'Oceà Atlàntic cap al Nou Món. Una gran obra en vuit volums aquàtics i eròtics. Una condensació de les lectures d'Embirikos, de Jules Verne a Sade, i dels sabers sobre l'eros.

Les traduccions que se n'han fet resten inèdites fins ara. Aquí en teniu un fragment en català, amb una intensitat en crescendo:

"Havent dinat, Andreas Sperhís es gità a la seva llitera i provà de dormir, per matar les hores, tan lentes de passar. Però fou en va. L'aventura d'abans-d'ahir amb la misteriosa endolada, la crida de Hiram White, la presència de l'Ethel i l'encís d'aquella nit l'havien calmat fins a un cert punt, però, l'endemà, poques hores després de llevar-se, reaparegué la desesperació i s'agreujà al llarg de la travessia del ja tercer dia de viatge. Ara, dues hores senceres després de dinar, sense poder dormir, pensava i somiejava ajagut.

L'amor -pensava-, tal com el vivim avui, és una malaltia greu i perillosa; potser la més greu i la més perillosa de totes. No obstant, l'amor mateix, fins i tot en la seva forma actual, és la cosa més important i més extraordinària de totes. A què es deu aquesta contradicció? D'una banda dóna la més gran felicitat. De l'altra, només que perdi una mica el camí, dóna la més profunda, la més cortrencadora tristesa... No només fa gaudir l'home, sinó que també el fa arribar a la grandesa, el fa ser un element universal, elevar-se als cims de la grandor heroica, però, alhora, si ensopega en algun lloc, el deixa com un parrac miserable i de vegades sangonent, el fa misantrop, i l'empeny al marasme i fins i tot al delicte.

A què es deu aquesta antinòmia, aquesta antítesi, es preguntava el poeta grec. En una altra època de la seva vida, bon psicòleg com era, investigador i pensador, hauria intentat explorar, esbrinar aquest gran misteri. Però en la situació en què es trobava avui, no podia penetrar en l'esfera de la més profunda psicologia, on es movia en altre temps amb tanta destresa. Fantasies i visions diverses es mesclaven amb els seus pensaments, i aquestes imatges o efervescències imaginàries conferien el seu color als seus pensaments amb tanta força que sovint aquests darrers es transformaven completament en al·lucinacions de caràcter clarament emocional.

Així, el pensament sobre el valor extraordinari de l'amor prenia la forma d'una bellíssima joveneta -la Beatriu- la qual, en una atmosfera de plena i absoluta comprensió i compassió, brillava magnetitzant-lo i excitant-li tant els sentits com la intel·ligència, mentre que el pensament que l'amor és o pot arribar a ser una malaltia terrible prenia també la forma d'una joveneta -sempre la Beatriu- que penedint-se de les negatives que havia fet antigament al seu amor, pàl·lida i sofrint d'una malaltia del pit moria sobre la tomba del poeta, sobre la tomba a què l'havia conduït finalment la desesperació.

Però si en un principi, malgrat la intrusió d'aquestes fosques imatges, apareixien encara a intervals, alguns pensaments menys lúgubres, al cap de poc aquests pensaments desaparegueren del tot, i les imatges soltes, com les de més amunt, les succeïen altres imatges, en llargues i consecutives correspondències, les quals, en el seu conjunt, constituïen somieigs o, més aviat, construccions oníriques amb una articulació i amb uns temes unes vegades extremament estranys, i unes altres, naturals i versemblants.

I mentre que alguns d'aquests somieigs eren incomprensibles o enigmàtics, sense un fil conductor estable, alguns altres eren del tot fàcils de copsar i conformats amb total correlació lògica, corresponents a termes clars i objectius. Tots ells, tanmateix, compareixien a la ment del poeta grec amb una nitidesa sorprenent, com si es tractés d'escenes que ocorrien en la realitat.

1

Així, una nena caminant pel mig d'una salina, descobria aterrida una ampolla dins de la qual es recargolava nerviosament un gat salvatge, que provava, en va, de sortir per la boca extremament estreta, mentre al voltant de la noieta cinc nans -un dels quals tenia un sol ull- feien esclatar grans riallades i incrementaven així l'angoixa de la petita.

2.

En una altra imatge, una corbeta, sense cap mena de tripulació, lluitava, al mig de l'oceà, contra ones rabioses, sota un cel cobert feixugament per núvols espessíssims. Al timó d'aquest vaixell abandonat governava una dona, que duia un dominó i una màscara, i ara ululava, adés cridava amb una lascívia salvatge paraules incomprensibles, mentre a l'antena del pal de proa, una jove penjada nua amb els cabells deixats anar es balancejava morta, com un pèndul esgarrifós, en cada sacsejada de la nau, que rodava vertiginosament sobre les immenses ones.

3.

En una tercera imatge, Otó, rei dels hel·lens, amb un casc de tipus antic i de frac, assegut en un tron en ruïnes, plorava amargament a Bamberg. Als seus peus, un lleó amb ales trossejava una xiqueta d'onze anys. En diagonal darrera de la bèstia, la reina Amàlia, asseguda davant d'una tauleta, amb un vell mussol a l'espatlla esquerra, estava concentrada fent un solitari, amb el vestit nacional complet però amb un barret a l'última moda parisenca al cap.

4.

En una altra imatge es veia l’interior d’una capella. Al mig, sobre l’enllosat, un guerrer del 1821 que es movia amb gran passió sobre una noia de 20 anys i la cardava per la força. A prop dels qui copulaven, amb el fes o les cintes del cabell a la mà, enlluernats i evidentment excitats, esperaven impacientment el seu torn, l’un darrere l’altre, per cardar també ells la bonica joveneta, tres forts i potents guerrers més. L’hora devia ser migdia. La calor era elevada. I mentre dins del petit temple ressonaven els udols i els crits esgarrifadors de la jove violada i alhora els sanglots i els sospirs de plaer que deixava anar el primer guerrer que se la tirava, a fora, gaudint en l’assolellada de Morea, bategaven en un concert orgiàstic les cigales. De sobte, mentre continuava l’acoblament i el guerrer no es trobava gaire lluny de l’ejaculació, se sentí un fort aleteig, com si s’acostés, sense saber d’on, un cigne immens, i l’arcàngel Gabriel, aparegut inesperadament dins de la capella, s’aturà davant del nàrtex enmig d’un doll de llum enlluernadora provinent del cel. Aleshores, es girà envers els qui copulaven, s’alçà la túnica i exhibí la seva meravellosa verga intumescent, bategant en plena erecció, mentre, amb la mirada lluminosa clavada en la parella dels actes lascius, observava la commovedora escena. Al cap de poc i sense ni tan sols tocar-se la verga, l’arcàngel, sospirant i deixant anar crits sonors i mel·liflus d’una lascívia fervent, de la dolçor que sentia, començà a disparar automàticament el seu esperma en l’aire. Era una increïblement gran escorreguda i el dens suc eròtic, dibuixant arcs lletosos ben enlaire, queia amb impuls sobre l’enllosat i sobretot sobre la parella, i els ruixava com una tempesta divina. I mentre l'excepcional titola escopia vomitant la seva llet espermàtica, l’arcàngel, amb un plaer profund, estirant i agitant amb esbategades i amb un fort grinyol les seves ales immenses in situ, donava a través de la seva ejaculació, al valent guerrer, el senyal que s’escorregués també ell, i beneïa els qui copulaven i el seu acte amb el seu suc de verga blanquíssim que brollava del gran penis, mentre els guerrers que esperaven, extasiats davant d’aquest commovedor doble acte lasciu feien “Ahh!... Ahh!” i “Ohh!... Ohh!...” amb admiració, èxtasi i una frisança fervent."

En temps de pluja, una "confessió" embiriquiana, una fotografia de David Curto i un quadre de Gustave Moreau.

“Έαρ σαν πάντα”, “Primavera per sempre”, de Terra interior:

Cobrint les onades del poble allancejat amb el seu vestit vermell

Petita primer i gran tot de seguida

S’enfila al cimal de la torre

Pren els núvols i els esclafa contra el pit

Potser mai no hi ha hagut un deler més gran que el seu

Potser mai no s’han vessat murmuris més candents per la superfície d’un sol rostre

Potser mai no s’ha exposat a la comprensió d’una persona una exposició més extensa

Una exposició més variada més concisa que la història que diuen els núvols d’aquesta confessió

Aquí i allà els tallen guillotines

Càlides gotes cauen sobre el terra

L’alteró que s’ha format al punt principal de la caiguda

S’infla i s’eleva encara

Cap arancel no és més feixuc que una d’aquestes gotes

Cap diamant no és més pesant

Cap pretendent més ple de passió

Fulgents les faldes del turó i brillen al sol

Al cim hi ha un cubell que espera

És ple fins dalt

I de les seves aigües emergeix una petitíssima xiqueta molt bonica

esperança nostra de demà.

 Καλύπτουσα τα κύματα του δορυάλωτου χωριού με το κόκκινο της φόρεμα

Πρώτα μικρή κ' έπειτα μεγάλη

Ανεβαίνει στην κορυφή του πύργου

Και πιάνει τα σύννεφα και τα συνθλίβει επί του στήθους της

Ίσως ποτέ να μην υπήρξε μεγαλείτερος καϋμός απ' τον δικό της

Ίσως ποτέ να μην έπεσαν ψίθυροι πιο πεπυρακτωμένοι στην επιφάνεια ενός προσώπου

Ίσως ποτέ δεν εξετέθη στην κατανόησι ανθρώπου έκθεσις πιο εκτεταμένη

Έκθεσις πιο ποικίλη πιο περιεκτική από την ιστορία που λεν τα νέφη αυτής της εξομολογήσεως

Εδώ κ' εκεί τα κόβουν λαιμητόμοι

Θερμές σταγόνες μέφτουνε στην γη

Ο γήλοφος που σχηματίσθηκε στο κυριώτερο σημείο της πτώσεως

Φουσκώνει και ανεβαίνει ακόμη

Κανείς δασμός δεν είναι βαρύτερος από μια τέτοια σταγόνα

Κανένα διαμάντι πιο βαρύ

Κανείς μνηστήρ πιο πλήρης πάθους

Στιλπνά τα κράσπεδα του λόφου και γυαλίζουνε στον ήλιο

Στην κορυφή του περιμένει μια λεκάνη

Είναι γιομάτι ως επάνω

Κι' απ' τα νερά της αναδύεται μια πολύ μικρή παιδίσκη ωραιοτάτη

Ελπίδα μας αυριανή.

Alts forns i la Mare de Déu del Peix - Υψικάμινος και η Παναγία με το ψάρι

A Alts forns, el primer llibre d'Embirikos, i el més rar, potser, el més oníric, l'erotisme és pertot, els desigs i fantasmes concentrats. En alguns textos, el cos, la voluptuositat són evidents, com a “Llum sobre balena”, sobre la forma de la dona convertida en ésser marí, o com a “La fuga del fil”, amb el temps de l'amor -a intervals cíclics d'esperes, de desigs, de dols i de plaers-, i el seu triomf:

El plaer de les verges en el nostre cor i el dol de les ones grogues perdura dins de cadascuna de les nostres bombolles. Tanmateix el dol es perdrà i dels fils de l’hora més essencial s’alçaran els nostres braços per al domini definitiu dels plaers de les verges i de les parelles d'igual grau. Llavors caurà per sempre la corriola podrida i el seu estrèpit s’alçarà tal com s’alça el cap d’una màquina de cosir o el cap d’un boc que munta una femella en una renglera d’arbres.

Η φυγή του νήματος

Η τέρψις των παρθένων στην καρδιά μας και το πένθος των κίτρινων κυμάτων διαρκεί μέσα στην κάθε φυσαλλίδα μας. Ωστόσο το πένθος θα χαθή και από τα νήματα της ουσιαστικωτέρας ώρας θα σηκωθούν τα μπράτσα μας για την οριστική κατίσχυσι των τέρψεων των παρθένων και των ισοβαθμίων ανδρογύνων. Τότε θα πέσει για πάντα ο σάπιος μακαράς και θα σηκωθή ο γδούπος του όπως σηκώνεται το κεφάλι μιας ραπτομηχανής ή το κεφάλι ενός κριού βατεύοντος εντός δεντροστοιχίας.

També els títols són evocadors, com “Les campanes de la fregata” o “Lleons ululant sobre el pit d'una verge”, o enigmàtics, amb un erotisme disfressat, com “La Mare de Déu del Peix”. Aquest darrer remet a la imatgeria religiosa, amb el clar exponent del quadre homònim de Rafael:

 No oblidem els lleons!

I també n'hi ha algunes representacions més populars. A l'església de la Godivelle, per exemple, es veu com la Verge ha atrapat un peix:

El poema d'Embirikos "La Mare de Déu del Peix", "Η Παναγία με το ψάρι", en presenta encara tota una altra versió:

Millor encara que les teulades que donem als amants dels nenúfars fou menyspreat el senyal de la fuga. Inclinada horitzontalment nodreix els seus ases i els corbs delicats sense romandre en la injustícia del violent apaivagament. Per això florirà encara per això clamarà per això seran enderrocats els homenots de cap per amunt i tots els congosts apòcrifs i romandrà aquesta gresola fulgent i simpàtica en apogeu entre els colors de la matèria. El jurament dels estrangers i de tots els detentors d'obligacions no té importància. Ells també seran admesos només cal que colpegin els talismans només cal que arrosseguin tot el seu pes només cal que donin llavors a les xiquetes només cal que se suspenguin correctament en el seu desig només cal que s'exciti en la seva boca la glòria del seu torrent. Aquí la tendra quitxalla espera amb el desig de la seva llarga substància i els carrers no es faran visibles a ningú fora d'ells i dels cocodrils més acaronats de tota la rodalia.

Una figura femenina jau inclinada, i es projecta al món com una revolució de la terra i de la natura, una evolució geològica, una reestructuració de la llei i de la sort. 

Nikos Engonópulos: El fonògraf a la platja

     

Eros i llet - Έρως και γάλα - L'amour et le lait

Mare de Déu de la Llet ANÒNIM (a partir d'un model del Robert Campin 

dit «Mestre de Flémalle» [Tournai, 1375-1444]) Cap a 1520

És bonic trobar el títol d'una obra tan explícit com "Mare de Déu de la Llet":

 Παράσταση από ερυθρόμορφη αρυβαλλοειδή λήκυθο, 360-340 π.Χ. 
(Εθνικό Αρχαιολ. Μουσείο Τάραντα).

També són interessants algunes descripcions museístiques, com "Η Αφροδίτη θηλάζει τον Έρωτα", és a dir, "Afrodita alletant Eros":






















En grec modern i bizantí, és la "γαλακτοτροφούσα","la que nodreix de llet":

Carrers - Δρόμοι

En algunes ciutats gregues s'han decidit a anomenar "Embirikos" alguns carrers. A Andros n'hi ha uns quants, però no surten al google maps.

Embirikos té un carrer a Larissa, la capital de Tessàlia:

 A Volos, la ciutat on van viure els pintors Theófilos Hatzimihail i Giorgio de Chirico, hi té un carreró:

A Patra està envoltat de pintors i de poetes: Seferis, Vàrnalis, Ritsos i Kavafis ben a prop i, més avall, Gatsos, Engonópulos i Sikelianós.